El meu 10è besavi, l'any 1666, era funcionari municipal a Polop.

Sempre aprofito les vacances d’estiu per reprendre les meves recerques genealògiques i avui he tornat a la Marina Baixa, la terra de la meva àvia. Remenant a la xarxa he anat a trobar una transcripció de l’acta d’un Consell General, celebrat a Polop l’1 d’abril de 1666, que va suposar la creació del Reg major de l’Alfà. En aquest Consell hi és present el meu desè besavi, en Pere Ivorra, que pel que sembla, en qualitat de mostassaf, va ser el primer funcionari municipal de la família.

El mostassaf, o mostassà, nom d’origen àrab muhtasib (qui fa mèrits davant de Déu amb els seus afanys per la comunitat) era el nom emprat per designar el funcionari municipal encarregat de vetlar pel bon funcionament dels mercats urbans, contrastar pesos i mesures, fixar preus i fer justícia. Vindria a ser una mena de tècnic de promoció econòmica o tècnic de mercats, però una mica més atrafegat i molt transversal perquè també era l’encarregat d’altres qüestions públiques com la higiene, l’urbanisme o la vigilància de les escoles.

Aquesta institució araboandalusí fou adaptada posteriorment per les viles de la Corona d’Aragó. De fet a València i a Mallorca els mostassafs tenien seu pròpia, la llongeta, on guardaven els pesos i mesures oficials, hi tenien una còpia dels llibres de mostassafia i desenvolupaven les seues tasques administratives, en definitiva el centre de promoció econòmica de l’època. 

 

El Mostassaf va ser suprimit, com tantes altres coses, el 1715, en els Decrets de Nova Planta, tot i que alguns municipis d’arreu de la Corona d’Aragó en van continuar nomenant durant anys, sobretot per la seva utilitat pública.

Catorze generacions a Argentona!

El meu insomni matutí d’avui, abans de preparar-me per la sortida en bicicleta,  l’he dedicat a remenar en el meu arbre genealògic perquè recordava tenir algun avantpassat remot a la magnífica vila maresmenca d’Argentona, on fa poc menys de dos mesos he fixat la meva residència.

 

El meu besavi, Nicolau Pujol Graner (Badalona, 1894) era besnét de l’Esteve Pujol Canals (Badalona, 1809) besnét d’en Jaume Pujol Mas (Cabrils, 1748) que a la vegada era besnét d’en Jacint Riera de Sant Mateu Vinyals (Premià de Dalt, 1652) net de l’Antic Vinyals Terrades d’Argentona.

 

Tot semblava indicar doncs, que el meu avantpassat Antic Vinyals i Terrades casat amb la Maria Galceran i Joaní de Canyamars, va néixer abans del 1600 al veïnat de Clarà d’Argentona, al Mas Vinyals. 

 

Un cop ordenades les dades al meu arbre d’avantpassats, no podia sinó aprofitatr la sortida en bicicleta amb #joanbobacyclingtours per fer una mica de ruta genealògica, i tot calentant hem pujat cap al veïnat de Clarà per visitar el Mas Vinyals, datat el 1.340.

El Mas, també conegut com Ca l’Omedes, és en l’actualitat una fastuosa mansió amb servei de vigilància i tot, malgrat ser en els seus orígens una granja ramadera. 

Als mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona es diu del Mas Vinyals que és una masia catalogable com a tipus II, segons Bonet i Garí; de planta baixa i pis, amb golfes, i teulada a dues aigües que conserva elements característics de l'època gòtica en façana, com ara el portal adovellat i les finestres amb pedra treballada. Sembla que s’hi pot observar també els carreus vistos a les cantonades, això és clar si no fos una finca privada d’us residencial de la que no se’n pot veure més que les dues tanques d’accés, ben protegides per tot tipus de vigilància. No sé si #nenagambaheritagetours hi podrà fer alguna cosa.

Doncs res, que se m’ha girat feina perquè ara em toca remenar arxius per tal de trobar els avantpassats de l’Antic Vinyals, que m’ha convertit, poca broma, en argentoní de catorzena generació. Jo que creia que era nou al poble. 

 

 

Montgat: El meu besavi, en Miquel de les Barques

El meu besavi, Miquel Ivorra i Barceló, va néixer a Benidorm (La Marina Baixa, Alacant) el 22 de juliol de 1878, fill d’en Joan Ivorra de Polop i de N’Àngela Barceló de Benidorm.

Benidorm, a finals del segle XIX era una petita localitat pesquera, i el meu besavi,  com bona part dels pescadors de la comarca de la marina  anava a l’almadrava, l’art de pesca format per un conjunt de xarxes i vaixells que es feia servir per la captura de la tonyina, una autèntica ciutat submarina feta de cànem i espart.

Els benidormers, acostumats a sortir en vaixell a fer les seves feines a la mar eren avesats viatgers i tot i no saber llegir ni escriure, com el meu besavi, primer amb l’almadrava per tota la mediterrània i després, amb l’inici de la seva l’aventura americana, fent de fogoner a la companyia Transmediterránea, van tenir, per sort o per desgracia, l’oportunitat de veure món.

 

De retorn a Benidorm, després de dedicar tota la seva joventut a fer de maquinista, fogoner i jornaler als Estats Units, i enviar els diners a casa, es va trobar que, la meva pobra besàvia, Carme Llinares, que patia algun tipus de malaltia mental, havia malgastat tots els estalvis familiars.

 

Ja als cinquanta anys, arrel de la gran crisi econòmica del 29, com centenars de pescadors, mariners i treballadors portuaris alacantins afectats per la crisi de la pesca, va emigrar a Catalunya atret per les oportunitats laborals que oferia Barcelona i l’avantatge que li donava parlar el mateix idioma.

 

És així com l’any 1930, en Miquel Ivorra és contractat com a Maquinista pel Joan Font Ramentol, l’americano, per tal de fer anar la màquina d’avarar les barques a Montgat, atesa la seva experiència com a pescador i alhora com a maquinista i fogoner. 

 

En Joan Font, l’Americano, conegut també com el Rei d’Alella on era propietari de diverses vinyes, va tornar a Montgat, casat amb una mexicana, després d’haver fet fortuna a les amèriques i en va invertir una part en instal·lar les casetes dels motors a les platges de Montgat, Pineda i Calella, per tal de fer diners amb el negoci d’avarar les barques.

 

I d’aquí el sobrenom del meu besavi, en Miquel de les barques, aquell alacantí garrell que amb l’ajuda dels palers (els encarregats de posar els pals a la sorra per traslladar la barca) i del motor, cada dia, abans de començar la jornada de pesca havia d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada les havia de treure a la platja de Sant Joan de Montgat. Avui dia encara es conserva la caseta de la màquina, propietat del Pòsit de Pescadors Verge del Carme, just al costat on es fa la subhasta cantada del peix a Montgat.

El besavi Miquel va viure al Montgat del peix amb la seva esposa i els seus tres fills, la iaia Carme, el tiet Pepe i el tiet Joan al número 52 del carrer de l’Església, fins que hi va morir l’any 1942 a l’edat de 65 anys.

Tot i això, deixar ben clar, primer, que els meus orígens Montgatins no són pas al Montgat del peix, sinó al Montgat dels fums, atès que donada la malaltia mental de la meva besàvia, el meu besavi abans d’emigrar a Montgat va enviar des de Benidorm, uns anys abans, a la seva filla petita, la meva iaia Carme, a viure amb les seves dues tietes, la Mariana i la Rosita Ivorra, que ja vivien de feia anys a la Riera, al barri de Les Mallorquines. I segon, que el meu primer avantpassat Montgati no és en Miquel Ivorra i Barceló, sinó l’Esteve Pujol i Arquer, que procedent del carrer de Santa Madrona de Badalona, després de quedar vidu, va anar a viure amb els seus fills a Montgat (llavors Tiana) l’any 1880, per tornar a Badalona, uns anys després.

 

Curiosament, aquest Esteve Pujol i Arquer (*Badalona 1837) era el besavi del meu avi, Esteve Pujol i Marot (*Badalona 1916) , que la revetlla de Sant Joan de 1939 es va casar amb la meva àvia Carme Ivorra Llinares (*Benidorm 1917) a la Parròquia de Sant Joan de Montgat per anar a viure al número 92 de la Carretera de Tiana, tancant el cercle dels meus orígens montgatins, però això ja és una altra historia…

 

 

Per què el meu Zippo m'ha fet un Jotts?

A qui no li ha passat, en més d’una ocasió, que misteriosament li ha desaparegut a casa un objecte d’us quotidià. Unes claus que sempre deixes al mateix lloc i que quan més necessites no trobes. Poses la casa cap per avall  i no hi ha manera que apareguin, i al cap d’unes hores, o dies, apareixen en un altre lloc, o encara pitjor al mateix lloc on havies mirat una desena de cops i no havies estat capaç de trobar-les.

A aquest curiós fenomen li va donar nom la parapsicòloga anglesa Mary Rose Barrington que es va entretenir a descriure i teoritzar sobre aquest fet paranormal, classificant i catalogant-ne les seves diferents manifestacions. 

Malaurdament avui mateix que el meu estimat Zippo m’ha fet un Jotts, he descobert que la ex-presidenta de la Oxford University Society for Psychical Research va traspassar el passat 20 de febrer, just l’endemà d’aparèixer a Espanya el primer cas de COVID-19, materialitzant ella mateixa un dels tipus de Jotts que va descriue, un Flyaways en tota regla, quan quelcom desapareix d’un lloc conegut i mai més no torna a aparèixer.

Per sort, en el meu cas, el meu Zippo ha experimentat, segons la classificació de la Mary Rose, un Walkabout, és a dir, un objecte que ha desaparegut d’un lloc conegut (la taula del meu menjador) i ha aparegut després d’unes hores en un lloc força estrany, sota el rotllo de paper de cuina, sense que ningú a casa hagi sabut explicar com hi ha anat a parar.

El meu avorriment confinat no s’ha vist prou satisfet amb esbrinar la naturalesa del fenomen que ha fet desaparèixer l’encenedor i l’extensa investigació de la Sra, Barrington i m’ha calgut investigar a fons quina relació hi havia entre el fenomen i l’objecte que n’ha estat víctima.

Aquí arribats, he descobert que els populars encenedors de benzina, Zippo, creats per George G. Blaisdell a Bradford, Pensilvania l’any 1932, son coneguts per la seva garantia de per vida (d’aquí el seu preu), que perden quan se’n fa un mal us (entenguis fer us de pedres, metxes o benzina d’altres marques).

Des del 1933 s’han fabricat més de 500 milions d’encenedors Zippo que en el seu interior hi duen gravat Use only genuine Zippo lighter fluid, wicks, and flints. Doncs pel meu mal cap, el meu mal anglès o amdues coses alhora, ahir vaig gosar substituir la pedra gastada del meu Zippo per la d’un modest Clipper recarregable, que prèviament vaig haver de desmuntar. Així doncs, el resultat de la meva investigació ha posat de manifest, tot relacionant el fenomen i l’objecte, que aquest i no un altre ha estat el motiu que el meu Zippo m’hagi fet un Jotts. Encara he tingut sort que la modalitat escollida ha estat un  walkabout que si arribo a canviar la marca de benzina, igual em fa un flyaways com el que s’ha endut la Sra. Barrington, que descansi en pau, o com el que m’ha recordat la data de fabricació el meu Zippo.

Tots els Zippo, des dels anys 30 del segle passat, hi duen gravat el seu mes i any de fabricació, en el meu encenedor hi figura G 10. G, setena lletra de l’alfabet llatí (juliol) i 10 (2010). Una data molt significativa per a mi, i un altre Jotts de la Sra. Barrington. El juliol de 2010 vaig gaudir moltíssim de la programació del meu estimat Ple de Riure amb Faemino y Cansado, Leo Bassi, els magnífics pallassos ucraïnesos de Mimirichi Clown i els francesos de Les Frères Duchoc que van ser els darrers espectacles a l’enyorada carpa del festival, que en aquella edició també va fer un Jotts, un autèntic flyaways,  per no tornar mai més.

Per acabar, als qui em coneixeu i sabeu que un encenedor no em dura ni dues setmanes, ni a mi ni als qui demano foc, he de confessar que malgrat la data de fabricació, el meu estimat Zippo el vaig adquirir tot just la setmana passada aquí al costat de casa, a l’estanc del carrer de la Indústria de Badalona, l’únic comerç que he tingut la sort de visitar aquests dos darrers mesos. En fi, ja veieu que els caps de setmana de confinament, fase 0, àmbit metropolità nord, donen per molt.

Os Blanco, ¿una familia de origen gallego en las Alpujarras?

Desde hace unos días en los Centros de Historia Familiar de los mormones, pueden consultarse online los libros históricos de bautismos, matrimonios y defunciones de diferentes parroquias de las Alpujarras, además de los expedientes matrimoniales de Granada (1556-1889) y el Catastro de Ensenada (1750-54).

Con sólo un par de visitas ya he podido ampliar y actualizar la investigación sobre mi primer apellido que es, desde como mínimo 8 generaciones, de origen alpujarreño. La consulta de los libros parroquiales, con inscripciones de bautismos desde 1571, las respuestas particulares contenidas en el Catastro de Ensenada de las poblaciones de Mecina Bombarón y Albondón, así como la inestimable ayuda de genealogistas como Paco Maldonado y Jordi Mestres, me han permitido seguir el rastro de mi apellido paterno más allá de diez generaciones.

Juan Os Blanco Ayuso nacido en Mecina en 1608 es el antepasado Blanco (Os Blanco) más antiguo que tengo documentado. La aparición del artículo determinado masculino plural “los” en su forma gallega “os” hace sospechar del origen gallego del apellido.  Una rama de la familia figura como propietaria de tierras y cortijos además de en el barrid de Golco de Mecina Bombarón también en el municipio de Albondón.

La forma de referirse a la familia como Los Blanco o Los Blancos, en plural, parece que era habitual en los pueblos de la Alpujarra donde se estableció la familia. En Albondón se recoge aun hoy en día la referencia al apellido en su patrimonio agrícola, concretamente en la Alberca de José de los Blancos. Existe también en Castaras el cortijo Los Blanco aunque, en este caso, no existe otra referencia documental de la presencia del apellido en dicha población.

En el libro de repartimientos de Mecina Bombarón de 1576 no aparecen los Blanco entre los repobladores del lugar, por lo que será necesario seguir investigando generación a generación los antepasados directos de Juan Os Blanco (1608, Mecina Bombarón) para poder confirmar el origen gallego de la familia.

Fuentes:

Registros Parroquiales de Mecina Bombarón (1571-1927)
Catastro de Ensenada, municipios de la Alpujarra (1750-1754)
Libro de Apeo de Mecina Bombarón y Yegen (1572-1577)
Expedientes matrimoniales de Granada (1556-1889)
Centro de Historia Familiar de los Mormones (Badalona) https://www.familysearch.org
Paco Maldonado (2017)
Jordi Mestres (2017)

El rellotge del meu besavi, record de la seva estada de bracer als ferrocarrils de Pennsylvania

A principis del segle XX milers d’alacantins afectats per la misèria que va seguir a la plaga de la fil·loxera de 1904 van optar per emigrar, primer a Argèlia i Cuba i després als Estats Units i Canadà.

Entre els molts habitants de la comarca de la Marina Baixa que van travessar l’oceà atlàntic fugint de la fam, s’hi trobaven el meu besavi Miquel Ivorra i Barceló (Benidorm 1878 – Montgat 1942) i dos dels seus germans.

El primer en emigrar var ser el cunyat del meu besavi, en Jaume Barceló l'any 1911, qui un cop assentat a Philadelphia, en un habitatge situat al 608 d'American St., va fer-hi venir la seva esposa Francisca Ivorra (Benidorm 1887 – Gloucester, USA 1972) en companyia de la seva mare Àngela i els seus fills. El 15 de gener de 1921 arribaven tots a l'Illa d'Ellis de Nova York a bord del vapor León XIII de la Companyia Trasatlántica que havia salpat del port de Barcelona el dia de nadal de 1920.

La familia, ja assentada a Philadelphia regentava una petita fonda per a emigrants i els podia oferir allotjament. Així és com el meu besavi Miquel i el seu germà Josep (Benidorm 1880 – Massilon, USA 1956) van anar a treballar de bracers a la incipient companyia de ferrocarrils de Pennsylvania.

Per a la majoria, aquesta va ser una migració d’anada i tornada, com en el cas del meu besavi Miquel, però en d’altres casos com el del seu germà Josep, l’aventura americana va ser definitiva i es va establir primer a Philadelphia amb la seva germana i després definitivament a Pittsburgh, on ara hi viuen els seus descendents, els meus cosins nord-americans.

El meu besavi s’hi va estar uns quants anys treballant de valent als Estats Units i enviant tot el que guanyava a la seva esposa i besàvia meva, Carme Llinares i Climent (Finestrat 1879 – Montgat 1959) que dissortadament mentre l’esperava, i a causa de la seva malaltia mental, va gastar fins al darrer centau que li havia anat enviant el seu marit.

L’únic que en queda a la família de l’estada americana del meu besavi Miquel és un antic rellotge de fusta tallada Ingraham, datat de finals del S. XIX, que, segons explicava la meva àvia, ell va comprar de segona mà a Nova York a un matrimoni ja gran. El rellotge, que va acompanyar les nits de la meva infantesa amb un soroll de pèndol molt característic, avui reposa en silenci a casa de ma mare.