L'ordre dels cognoms

Publicat a l'editorial de Paratge 9 i al diari Avui el 27 d'abril de 1999 us convido a llegir aquest interessant article d'Armand de Fluvià i Escorsa i Valerià C. Labara i Ballestar, de la Societat Catalana de Genealogia.

 

Que no! Que no és el mateix...

galimaties que Maties Galí
Anna Porcell que porcellana,
quina mar que Marquina,
vi bo que boví,
cos de fada que fa de cos.

La premsa ens va fer conèixer la proposta d’IC-EV sobre alteració de l’ordre tradicional dels cognoms. Més tard s’hi van sumar el PSOE i el PP. La proposta és fruit d’una modernitat entesa malament i digerida pitjor. Una clara mostra d’aquesta "modernitat" és l’aberració que actualment tenim com a escut i bandera de Barcelona, fruit de la febrosa ment d’algunes persones que exerceixen com a sacerdots d’aquesta nova religió que és el disseny, que de vegades substitueix l’Art sense etiquetes. També és curiós i penós constatar la capacitat de "consens" de les forces polítiques, malaguanyada en acords com els esmentats.

La Llei del Registre Civil data del 1870 i consagra l’ús dels dos cognoms, patern i matern, com a procediment d’identificació pública, inequívoca, racional i igualitària. Va superar usos i costums que moltes vegades eren confusos, ineficaços i caòtics. L’ésser humà, des de sempre, ha tingut la necessitat d’identificar-se bé.

Inicialment, el nom propi era una etiqueta diferenciadora que va esdevenir inútil en repetir-se exageradament en una mateixa comunitat. Per acabar amb aquesta situació caòtica, els topònims de procedència, els noms dels progenitors, els oficis i ocupacions, les característiques físiques o de caràcter van ser la font d’on brollaren els nostres cognoms actuals que tant ens enorgulleixen.

Algun jutge ha manifestat que l’alteració capriciosa de l’ordre dels cognoms constitueix el germen d’un problema "d’ordre públic". Certament el jutge té tota la raó.

Fem, doncs, una sèrie de consideracions per tal de no caure en el parany que aquests pretesos adalils de la "llibertat i visibilitat de la dona" ens volen posar. L´ús dels dos cognoms és una conquesta moderna, aconseguida amb la implantació del Registre Civil, públic i laic. Abans, la pràctica comuna era fer servir únicament el cognom patern. En l’actualitat, a l’àrea de països anglosaxons i a Europa, llevat de Portugal, usen només aquest cognom. La dona casada el perd en favor del del marit, i fins i tot perd el nom. A casa nostra, en canvi, la dona -com l’home- manté els cognoms patern i matern al llarg de tota la seva vida. Per tant, el segon cognom és un guany onomàstic i social, més modern del que es pensen els "promotors" del despropòsit que ara critiquem. El que cal és fer servir contínuament els dos cognoms.

El cognom de la dona és també un cognom masculí. És el cognom del seu pare, del seu avi patern, del seu besavi paterno-patern... dels seus germans si en té, etc. Per tant, l’únic que aconseguirem amb el canvi, en aquest aspecte, serà alterar una prelació -l’actual- comunament acceptada com un sistema arrelat i inqüestionable fins avui, per un altre que té el greu inconvenient de ser caòtic.

Un llinatge es va renovant, es fa gran i va enriquint-se mercès a l’aportació de nous cognoms, que sempre li arriben per via femenina, mitjançant successius enllaços. Ens explicarem amb una mica més de detall. El genealogista o la persona curiosa, que té interès pels llinatges sap que després del cognom patern, ve el matern (el primer de la mare) i després s’obre un reguitzell de cognoms tan llarg i nombrós com el dels nostres avantpassats. Així el tercer cognom és el segon del pare, el quart, el segon de la mare, el cinquè el segon de l’avi patern... i així successivament. Si parem atenció, ens adonarem que, a part del primer cognom, que ens l’ha donat el pare, tota la resta ens vénen a través d’una dona: la mare, l’àvia paterna, l’àvia materna, les besàvies... Per honorar aquesta aportació el que s’ha de fer és utilitzar els dos cognoms.

La llibertat i la modernitat s’han de conjuminar de forma adequada. Algú ha pensat en els problemes de convivència que el canvi proposat suposarà entre les parelles, amb la resta de familiars, entre germans, de relacions socials, de relació amb les administracions o burocràtics, etc.? És evident que no!

Els cognoms són un patrimoni familiar. Si entenem el llinatge com a ens històric, ens adonarem que, si triomfa la "proposta", s’ensorrarà aquest concepte simbòlic i aquesta realitat històrica i social que és el llinatge. La igualtat. Realment, algú se sent discriminat pel fet de dir-se B-A, en lloc de dir-se A-B? El discrimina la llei en cap moment per dir-se Garcia-Forner o Forner-Garcia? En tot cas, els discriminats serien els fills, no pas la mare, que continuarà duent el seu cognom que -recordem-ho- també és "masculí". La possibilitat de canviar de cognom ja existeix. Però ha de ser com és ara, una llibertat de l’individu, no dels pares. Perquè és més que possible que els pares estiguin d’acord en un moment donat, però poden canviar de parer i, a més, no tenen res a dir els avis? Quins són els límits d’aquesta llibertat i qui els ha d’establir? I en cas de desacord, qui decidirà? Un jutge? I amb quins criteris?

El sistema actual té la bondat de la tradició que no es pot menystenir. La lògica i el sentit comú són tossuts. És més que probable que, de prosperar la dissortada iniciativa, més d’hora que tard es volgués fer marxa enrera: pensem en els precedents del calendari revolucionari francès, o en els canvis de noms de lloc quan la Guerra Civil.

Els usos lingüístics també es veurien negativament afectats. Quin sentit tindrien, llavors, expressions com ara: el teu costat patern o matern, per part de pare o de mare, etc. si ja no se sabria?

Però, en realitat, com em dic? Aquest és l’arbre de costats d’Armand de Fluvià (fins als seus avis)

FLUVIÀ i BORRÀS, Pius de	VENDRELL i SOLER, Dolors	ESCORSA i SÒRIA, Alexandre	BENAGES i PERELLÓ, Concepció
FLUVIÀ i VENDRELL, Armand de		ESCORSA i BENAGES, Maria
FLUVIÀ i ESCORSA, Armand de

Si haguéssim aplicat la proposta a partir de la generació dels avis, els noms de les persones haguessin patit aquestes transformacions:

BORRÀS i FLUVIÀ, Pius de	SOLER i VENDRELL, Dolors	SÒRIA i ESCORSA, Alexandre	PERELLÓ i BENAGES, Concepció
SOLER i BORRÀS, Armand de		PERELLÓ i SÒRIA, Maria
PERELLÓ i SOLER, Armand de

Però és que si en lloc de remuntar-nos als avis, ho haguéssim fet als besavis, es diria Armand Guardiola i Castellet! Quin sidral!

I l’esnobisme? Què passarà amb els cognoms més populars, i en el cas de Catalunya amb els que procedeixen d’altres contrades? Que en serà dels Garcia, Martínez, etc. En cas de prosperar la proposta, es podria tornar a escriure un llibre com Els EZ de Catalunya? Si els Martínez-Bordiú, tot i ser membres de la noblesa titulada, van posposar la seva etiqueta familiar a la de Franco, per tal que els "nietísimos" portessin el cognom del general, què no faran moltes persones de classe social popular, de vegades més insegures i vacil.lants a l’hora de conservar un dels seus patrimonis més personals com és el de l’onomàstica familiar? Recordem que la proposta neix d’uns partits i agrupacions polítiques d’esquerres.  I, en una dimensió de més transcendència pública, què no poden fer els Marichalar y Borbón o els Undargarín y Borbón?

En fi, conservem l’humor i recordem el que deia aquell vell acudit: Per cas extrany el d’un amic meu que va anar a Madrid i allí li van canviar el nom i el pillido. Es deia Juli Vert i allí li diuen Pere Gil. Ara ja no caldrà ni moure’ns de casa perquè ens canviïn el pillido.

Armand de Fluvià i Escorsa
Valerià C. Labara i Ballestar
de la Societat Catalana de Genealogia,
Heràldica, Sigil.lografia i Vexil.lologia