Pere Ivorra de Polop i la Cala de Finestrat

Els meus avantassats Pere Ivorra de Polop i Felip Martínez de Finestrat figuren com a expert s municipals en un document de l’any 1677 on es signa la concòrdia entre Benidorm i Finestrat per establir els límits municipals.

Per establir les nous límits municipals es va haver d'arribar a un acord amb Jacinto Forner, senyor de Benassau i baró de Finestrat [5]. Les relacions amb la senyora de Benidorm eren bones i sabem que el 1668 Jacinto Forner li havia fet un censal, és a dir un préstec hipotecari, per valor de 2.000 lliures valencianes a un interès del 5%. Anys més tard els dos senyors van signar una concòrdia el 1677 per posar-se d'acord sobre els límits entre ambdues poblacions. Per ser dona, Beatriu Fajardo no intervé en l'acord i el seu fill gran actua en nom seu. S'indica que hi ha algunes diferències entre tots dos senyors pel que fa a les fites i límits per "haver esborrat el temps alguns d'ells i com d'aquestes diferències i pretensions poden resultar i habitualment resulten molts i grans litigis, odis, rancors i excessius despeses, així entre els dits senyors barons com entre els vassalls de les baronies es prefereix arribar a un acord amistós.

Per això els dos senyors van nomenar experts dels seus senyorius respectius que recorreguessin el terme dels dos municipis i fixessin els límits. Per part de Benidorm es van nomenar Pere Ivorra, Bertomeu Navarro i Joan Devesa, veïns de Polop. Per part de Finestrat es va designar a Antoni Llorca de Joan i Felip Martínez, veïns d'aquest municipi. Els experts van arribar finalment a un acord i els senyors es van reunir a Alacant el 10 agost 1677. Davant del notari Giner Gozálbez acordar:

• Posar una fita en el punt més alt de la Serra de la Cortina o "Cap de la Cortina".
• Posar un altre fita a la cresta de la Serra de Ortuño, que arriba fins al pas que baixa de la "Cova de Noguet" i d'allí a la "Cova Fumada".
• Aquesta "Cova Fumada" servirà de fita, i des d'ella els límits arribarien al coll del Llamp, o "penya que va ferir el llamp", on conflueixen els termes de Polop, Guadalest i Finestrat.Que el senyal que va fer el raig en aquesta penya serveixi també de fita.
• Que es posi també un altre fita en la partida de "les Bastides", en el lloc on es va estimbar Geroni Devesa, a la part de Polop, i d'allà a la "Foyeta de Joan Blasco", deixant la "foyeta" en el terme de Finestrat, i d'allí dret a la "Hera de Felip Martínez", i el centre d'ella servirà de fita, deixant la meitat de l'era al terme de Finestrat, i l'altra meitat al terme de Polop, i d'allí passar turó avall fins a la fita de la Vila Joiosa que estava al costat del Camí Reial.

Finalment el document estableix que el senyor de Finestrat i els seus vassalls tindran dret a mantenir les seves barques a la Cala, que pertany a Benidorm seguint un antic costum i unes bones relacions tradicionals: "tenint el senyor i encallar de Finestrat i sos vassalls embarcació pel Raconet de la Cala, que està en Terme de Benidorm, com Fins vaig fugir han tingut els demés senyors i barons de Finestrat, atent a la bona correspondència que dits senyors i barons han tingut sempre. "Com veiem en el text citat es denomina a la Cala de Finestrat com "el Raconet de la Cala". Es podria pensar que això no demostra que aquesta Cala fos de Benidorm i que l'acord podria referir-se al que actualment s'anomena, impròpiament, Cala de Benidorm.

Font: Francisco Amillo Alegre

Origen del apellido Blanco en las Alpujarras Granadinas

Existen diferentes teorías sobre los orígenes del apellido Blanco en las Alpujarras Granadinas, todas ellas se remontan al largo periodo histórico comprendido entre la Reconquista Cristina de la Península Ibérica i la segunda repoblación del Reino de Granada tras la expulsión de los moriscos. Me limito a exponer las distintas teorías que he podido encontrar sin decantarme aún por ninguna de ellas.

La aportación más genérica y tal vez menos científica hace referencia al origen germánico del apellido, derivado del término Blank, que se aplicaría como apodo a algún caballero Godo en la época de la reconquista y como era habitual se le premiara con solares y porciones de terreno por sus servicios prestados al ejercito cristiano, de aquí provendría el apellido en León, S. XIII, en la zona que raya con Asturias y que posteriormente se extendería por Galicia, las dos Castillas y Euskadi.

Otra de las teorías hace referencia al origen Irlandés del apellido, derivado del apellido original White que se castellanizó en Blanco tras exiliarse numerosas familias católicas Irlandesas a España tras las guerras de religión (S. XVI-XVII), encontramos familias de este origen en Galicia, Canarias y Andalucía. Esta teoría viene reforzada por la probada existencia de numerosos soldados irlandeses en los ejércitos españoles desde 1580, motivada por la falta de recursos humanos en España y por el echo de que para servir en los ejércitos del rey de España era condición indispensable ser católico. 

Desde el punto de vista Andalusí, según el cual los andaluces libremente aceptan el Islam y posteriormente les es impuesto el cristianismo, el origen del apellido Blanco en las Alpujarras es consecuencia de la irrupción de los cristianos en éstas, tras la guerra de las alpujarras y la derrota de los moriscos en 1571, los cristianos viejos crean una nueva genealogía para los andaluces (cristianos nuevos) y para ello eligen nombres geográficos, de árboles, colores, ciudades e incluso motes, de aquí apellidos como Manzano, Romero, del Rio o Blanco.

Otra teoría a la que se ha dado validez durante muchos años ha estado el origen Gallego del apellido, debido a la repoblación gallega de las alpujarras (segunda repoblación del Reino de Granada tras la expulsión de los moriscos), según la cual tras la revuelta de las Alpujarras (1560-1570) las nuevas autoridades decidieron expulsar a los moriscos y repoblar el Reino de Granada con “cristianos viejos”, los bienes de los moriscos fueron confiscados por el estado y se procedió a una recolonización, las fuentes que documentan esta teoría son los Libros de Apeo y Repartimientos de los años 1571 a 1593, según las versiones clásicas más de 10.000 colonos gallegos se dirigieron a las Alpujarras, las últimas revisiones críticas a esta teoría señalan sin embargo que la repoblación fue un fracaso y que sólo 113 padres de familia gallegos se asentaron definitivamente en las Alpujarras, lo que hace perder peso a la teoría del origen Gallego del apellido Blanco en las Alpujarras, cabe destacar sin embargo que en es en Galicia donde aun en la actualidad es más común el apellido Blanco. 

Recientemente consultando partidas de bautismo de Mecina Bombarón en el Centro de Historia Familiar de los Mormones he encontrado en diversas ocasiones (fechas S.XVI-XVII) el apellido De os Blanco lo que me ha hecho retomar la posibilidad de un origen gallego del apellido.

Edito y añado información recientemente publicada en http://www.apelidosgalicia.org

El apellido Blanco se originó en un apodo, motivado por el color pálido de la persona o el color de su piel o cabello. Actualmente no se conserva la forma Branco, pero en los tiempos medievales se alternan los grupos consonánticos bl / br. Documentado en el s.XIV: "Alfonso Rodríguez, dicho Branco" (doc años en 1339 E. Duro Peña, "Catálogo de los documentos privados en pergamino del Archivo de la Catedral de Orense 888-1554, 1973, p 195)," Juan Blanco "(doc años en 1383 E. Duro Peña, el Monasterio de Ribas de Sil, 1977, P327). En la época medieval también se encuentra la forma femenina aplicada a las mujeres. Es probable que las formas plurales tengan origen toponímico, en diferentes lugares de Galicia donde aparece la grafia Os Blancos: En la parroquia de Santiago de Bascoi, en el municipio de El Mesías (A Coruña). En la parroquia de San Breixo de La Blanca, el consejo de Os Blancos (SC). En la parroquia de Santa María de Luneda, en el condado de Cañiza (Pontevedra). Es también el nombre de un municipio, Os Blancos, la provincia de Ourense.

En cualquier caso, la mejor forma de profundizar en el origen real del apellido Blanco en las Alpujarras seria seguir investigando sobre la rama que he encontrado,para ello agradecería cualquier dato referente al apellido Blanco en las poblaciones de Mecina Bombarón, Berchules, Yegen, Yator, Montenegro, Golco y resto de pueblos de la Alpujarra Central. También  agradezco cualquier comentario al respecto de las particulas "De os" delante del apellido Blanco y información sobre donde conseguir copia del libro de Apeos de Mecina Bombarón.

Fonts i Bibliografia

BUESO, José Luís: Historia del Apellido Bueso
PROKOPENKO, Serguéi: Universidad Pedagógica de Ulianovsk
BLANCO, José Luís: http://www.ccpo.odu.edu
The Church of Jesus Christ of Latter-day Saint: www.familysearch.org 
http://www.apelidosgalicia.org





 

Localismes de Badalona i del litoral del baix Maresme

Els localismes o particularitats lingüístiques pròpies d’una localitat ens arrelen al territori i ens en fan sentir orgullosos de compartir mots que fora del nostre poble o ciutat no coneixen. A Badalona i per extensió a Montgat, Tiana, El Masnou, etc. n’hi ha uns quants de localismes que encara són populars, i molts d’altres que Pompeu Fabra arrel de la seva llarga estada a la ciutat de Badalona va incloure al seu diccionari per la seva originalitat i que s’han estès o normalitzat arreu però que tenen el seu origen en particularitats lingüístiques badalonines i del baix Maresme.

Remenant una estona n’he contrastat uns quants de localismes badalonins, la majoria prou coneguts que m’agradaria compartir amb vosaltres i també poder ampliar amb la vostra ajuda:

Agafar el trenc:  A l’estació de Badalona anem a agafar el trenc, no el tren.

 Anem a marc: A Badalona no anem a la platja, anem a marc.

 

Badiu: Eixida, Pati del darrera d’una casa. Es tracta d’un espai interior a cel obert on tradicionalment hi havia el pou, la comuna i el safareig.

Micaco: Nespra, fruït del Nesprer (Mespilus),  Fabra, que va viure a Badalona prop de 30 anys, es va enamorar d’aquest dialectisme i el va incorporar al diccionari normatiu per la seva originalitat.

 

Ple de: Equivaldria a molt, ple de gent (molta gent). Aquest localisme s’ha fet molt popular al Masnou (Ple de riure, Ple de pasta, Ple de buit...).

Tornemi: xuxo o xuixo, la pasta dolça de forma cilíndrica farcida de crema, fregida i ensucrada per fora.

 

Tusa: A Badalona i a Montgat no agafem l’autobús, agafem la Tusa, no sé si ja es pot considerar un localisme però de moment aquí el deixo.

 

Si coneixeu d’altres localismes feu-m’ho saber a comentaris i els aniré afegint a l’article.

Focs de Sant Joan - Flama del Canigó. Festa Nacional dels Països Catalans.

Òmnium Cultural defensa les festes populars i tradicionals com una eina bàsica de cohesió i de construcció col·lectiva que cal renovar i adaptar a les noves realitats socials i culturals i per aquest motiu vol donar un nou impuls a la Festa de Sant Joan dotant de més eines la Flama del Canigó per arrelar-la al màxim nombre de municipis i ciutats del país i fer-ne el referent nacional de la festa de Sant Joan.

Us adjunto l'enllaç a un interesseant dossier que han elaborat amb la història de la tradició, així com informacions pràctiques i generals per fer una foguera i gaudir de la festa.

Dossier informatiu sobre la Flama del Canigó

Els Marot de Montgat

En aquest interessant article d'en Jaume Vellvehí publicat al Tribuna Maresme el passat mes d'agost, sota el títol "Del Maresme a la Provença" hi tornen a aparèixer els Marot, aquí hi figuren com a pescadors Montgatins, bé podrien ser descendents dels Marot badalonins que vinc perseguint sense massa èxit...

"En començar el segle XVIII, mariners catalans anaren a pescar al Golf de Lleó i s’establiren a Marsella deixant una forta empremta fins avui: amb el barri, el carrer i la famosa platja dels catalans. És ben probable, o no, que el context del moment els empenyés a emigrar: Catalunya sotmesa als borbons –Felip V per la banda espanyola i Lluís XIV per la francesa– després de la Guerra de Successió.

El 1720 s’estableixen a Marsella els primers catalans –en endavant força més– que s’instal·len en les Vieilles Infermeries. En aquest moment (1725), comencen els enfrontaments i els plets amb el gremi de pescadors de la ciutat que volia imposar limitacions als nouvinguts per la competència que els feien. Però l’ajuntament marsellès defensarà els catalans. També des de Castella, a través del cònsol i en ple borbolleig revolucionari, el 1791 s’exigia el retorn als ports d’origen. Novament, l’ajuntament els defensarà: “Els pescadors catalans senten tot el preu de la llibertat. Criats entre nosaltres, esdevinguts els nostres conciutadans, gaudeixen dels fruits de la Revolució, i hi ha qui els en voldria privar.” Entre les famílies que consten en les Vieilles Infermeries al primer quart del segle XIX, trobem els Mas, els Roc, els Sabatés i els Billat de Vilassar, els Carau i els Marot de Montgat, i els Castany, els Mas i els Illa de Mataró, un Jaume Pujades de Canet o un Miquel Balan de Sant Pol de Mar, entre d’altres d’arreu del Principat.

Potser, aquest episodi fou la torna de la forta immigració occitana que al segle XVI havia vingut a Catalunya, i al Maresme, i que al seu torn tindria la pròpia a mitjans del XIX amb l’amistat i l’emmirallament de la Renaixença i el Felibritge, exemplificats amb un Mistral i un Verdaguer, però també des de Mataró amb els autors de la traducció al català de la Mireio mistralenca."

Els set cels de Sisa i els Xacres del Tantrisme

El setè Cel

Història certa dels set cels
Set paradisos màgics i encantats
Història certa dels set cels
Set nius de pau, de glòria i de felicitat. (bis)

El primer cel és inventat:
El primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat:
En una nit d'estiu a la vora del mar. (bis)

El tercer cel, dins d'un mirall
Reflecteix les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal:
Com un oasi verd en un desert estrany. (bis)

Del cinquè cel res no se'n sap:
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
Del cel setè que has engendrat dins del teu cap. (bis)

Jaume Sisa, l'únic i autèntic "galàctic", va publicar l'any 1975 el ja mític àlbum Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol, i a banda del fantàstic tema que dóna títol al LP, a mi m'ha apassionat sempre El setè Cel per les múltiples interpretacions i les diferents teories sobre cadascun dels set cels de Sisa.

Us convido a tornar a escoltar la cançó i a relacionar els 7 cels de sisa amb cadascuna de les 7 rodes energètiques o xacres del tantrisme, no té desperdici, vaig llegir aquesta interessant intepretació en un comentari a un blog i com que la meva interpetació dels 7 cels és encara més galàctica que la de l'autor i ja tinc prou fama de freaky,  prefereixo que us entretingueu amb els Xacres: Les rodes del cos subtil, que també ténen tela...

Cadascun dels 7 cels de Sisa es podrien correspondre amb una roda subtil, i el podriem lligar amb la imatge simbòlica de l'espai de l'existència al voltant del qual girem segons la cultura Hindú i també la Tibetana... així doncs...

El primer cel: el nom d'aquest xacra és Muladhara, i te aquest significat, mula = arrel i dhara = suport. Aquesta roda ens situa doncs, en la consciència del suport de les nostres arrels. El seu element és la Terra.

El segon xacra / segon cel: s'anomena Svadhisthana. La partícula Sva significa "allò que és el jo; allò que pertany al jo" i Dhisthana és "el seu lloc real". El seu element es l'Aigua.

El tercer cel / Manipura: Aquest xacra es tradueix com "la ciutat (pura) de la joia (mani)". El psiquisme propi del món subconscient: la nostra personalitat.

El quart cel /S'anomena a aquesta roda Anahatha, i el seu significat és: "el del so que dues coses fan sense xocar". El seu element és l'Aire .És el assentament del nostres sentiments més profunds i vius, i, a les hores, la porta que ens permet entrar en contacte amb la part més universal de la nostra ànima.

El cinquè cel / es correspon amb l'expressió de: els nostres sentiments; les idees matisades per les emocions; la capacitat creadora superior: intel·lectual, artística o moral; l'aspiració i l'inspiració; la comunicació. El seu nom, Vishudda, significa "pur".L'element es akasha: l'èter o l'espai.

El sisè cel / Se l'anomena Jnana Netra, o "ull del saber". Està relacionat amb la consciència mental del Jo. És la seu de "l'ésser intern".

El setè cel / El seu significat literal és "forat diví". També es coneix com "el lotus de mil pètals". Aquest xacra és el pol espiritual i positiu de la persona. Es correspon amb l'intuició superior, amb l'energia i voluntat espiritual i amb el món transcendent o Diví.

Au, ja m`he quedat a gust. Més díficil és interpretar la Biblia i ningú no es queixa. Ara una copeta de Jameson i a dormir. Bona nit.

Font: Xacres: Les Rodes del Cos Subtil: http://usuaris.tinet.cat/sattva/articuls/xacres.htm