Els
localismes o particularitats lingüístiques pròpies d’una localitat ens arrelen
al territori i ens en fan sentir orgullosos de compartir mots que fora del nostre poble o ciutat no coneixen. A Badalona i per extensió a Montgat,
Tiana, El Masnou, etc. n’hi ha uns quants de localismes que encara són populars, i molts d’altres que Pompeu Fabra arrel de la seva llarga estada a la
ciutat de Badalona va incloure al seu diccionari per la seva originalitat i que s’han estès
o normalitzat arreu però que tenen el seu origen en particularitats lingüístiques
badalonines i del baix Maresme.
Remenant una estona n’he contrastat uns quants de localismes badalonins, la majoria prou coneguts
que m’agradaria compartir amb vosaltres i també poder ampliar amb la vostra ajuda:
Agafar el trenc: A l’estació de Badalona anem a agafar el
trenc, no el tren.
Anem a marc: A Badalona no anem a la
platja, anem a marc.
Badiu: Eixida, Pati del darrera d’una casa. Es tracta d’un espai
interior a cel obert on tradicionalment hi havia el pou, la comuna i el
safareig.
Micaco: Nespra, fruït del Nesprer
(Mespilus), Fabra, que va viure a
Badalona prop de 30 anys, es va enamorar d’aquest dialectisme i el va
incorporar al diccionari normatiu per la seva originalitat.
Ple de: Equivaldria a molt, ple de
gent (molta gent). Aquest localisme s’ha fet molt popular al Masnou (Ple de
riure, Ple de pasta, Ple de buit...).
Tornemi: xuxo o xuixo, la pasta
dolça de forma cilíndrica farcida de crema,
fregida i ensucrada per fora.
Tusa: A Badalona i a Montgat no
agafem l’autobús, agafem la Tusa, no sé si ja es pot considerar un
localisme però de moment aquí el deixo.
Si coneixeu d’altres localismes
feu-m’ho saber a comentaris i els aniré afegint a l’article.
