dilluns, 15 de maig del 2017

El rellotge del meu besavi, record de la seva estada de bracer als ferrocarrils de Pennsylvania

A principis del segle XX milers d’alacantins afectats per la misèria que va seguir a la plaga de la fil·loxera de 1904 van optar per emigrar, primer a Argèlia i Cuba i després als Estats Units i Canadà.

Entre els molts habitants de la comarca de la Marina Baixa que van travessar l’oceà atlàntic fugint de la fam, s’hi trobaven el meu besavi Miquel Ivorra i Barceló (Benidorm 1878 – Montgat 1942) i dos dels seus germans.


El primer en emigrar var ser el cunyat del meu besavi, en Jaume Barceló l'any 1911, qui un cop assentat a Philadelphia, en un habitatge situat al 608 d'American St., va fer-hi venir la seva esposa Francisca Ivorra (Benidorm 1887 – Gloucester, USA 1972) en companyia de la seva mare Àngela i els seus fills. El 15 de gener de 1921 arribaven tots a l'Illa d'Ellis de Nova York a bord del vapor León XIII de la Companyia Trasatlántica que havia salpat del port de Barcelona el dia de nadal de 1920.




La familia, ja assentada a Philadelphia regentava una petita fonda per a emigrants i els podia oferir allotjament. Així és com el meu besavi Miquel i el seu germà Josep (Benidorm 1880 – Massilon, USA 1956) van anar a treballar de bracers a la incipient companyia de ferrocarrils de Pennsylvania.


Per a la majoria, aquesta va ser una migració d’anada i tornada, com en el cas del meu besavi Miquel, però en d’altres casos com el del seu germà Josep, l’aventura americana va ser definitiva i es va establir primer a Philadelphia amb la seva germana i després definitivament a Pittsburgh, on ara hi viuen els seus descendents, els meus cosins nord-americans.




El meu besavi s’hi va estar uns quants anys treballant de valent als Estats Units i enviant tot el que guanyava a la seva esposa i besàvia meva, Carme Llinares i Climent (Finestrat 1879 – Montgat 1959) que dissortadament mentre l’esperava, i a causa de la seva malaltia mental, va gastar fins al darrer centau que li havia anat enviant el seu marit.

L’únic que en queda a la família de l’estada americana del meu besavi Miquel és un antic rellotge de fusta tallada Ingraham, datat de finals del S. XIX, que, segons explicava la meva àvia, ell va comprar de segona mà a Nova York a un matrimoni ja gran. El rellotge, que va acompanyar les nits de la meva infantesa amb un soroll de pèndol molt característic, avui reposa en silenci a casa de ma mare.